La universitat que volem?

Sovint insistim des de tots els àmbits a reclamar l’excel·lència a la universitat. L’excel·lència, vull entendre, no és més que el foment de l’esforç i de “la feina ben feta”, com deia l’anunci, per avançar com a societat. Sense pretensió de cap tipus us explicaré una desagradable experiència que he tingut en aquest sentit.

Per motius que no vénen al cas i dels quals em coresponsabilitzo en part, avui, un Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra m’ha negat l’entrada a una sessió de seminari tot i haver-hi més de la meitat de les places buides. No són les maneres amb què ho ha fet que m’indignen -que també- sinó la insultant manca d’ètica del fet. I consti que no ho faig per ressentiment personal, sinó com a inquietud angoixant en endevinar que aquesta és la universitat que defensen alguns dels nostres catedràtics. Ara resulta que a un estudiant, i si m’ho permeteu ho impersonalitzo, amb ganes d’anar a classe, que s’esforça i treballa com un més, com toca –no oblidem que ens pagueu la universitat entre tots- i que educadament sol·licita pas a una classe se li pot negar l’entrada. Sense més ni menys. Per resposta, literalment, un vuelva usted mañana, sense que demà pugui aprendre el que s’ha ensenyat avui.

Humilment opino que el sentit comú i l’ètica ja no professional sinó vers la societat s’han d’imposar sobre els reglaments i l’afany d’adulació d’algunes patums. Avui jo he perdut una engruna del que m’ensenya la universitat, però en definitiva tots acabarem perdent molt més en el futur.

Benvolgut President

Amb aquesta carta no vull pretendre ser la veu de ningú sinó que vull transmetre la meva profunda preocupació pel futur de Catalunya.

Com a jove se m'acaben les opcions. El 40% dels meus companys de generació està sense feina. D'aquests, ni de bon tros la majoria NI volen estudiar NI volen treballar, sinó que simplement els ha tocat pagar els plats trencats. Jo mateix em pregunto si hauré de convèncer-me que això d'estudiar és un sensesentit. Com pot ser que si vols treballar en recerca estiguis obligat a cobrar beques que no arriben al sou base (i en queden bastant lluny) fins a la trentena?, i que t'obliguen no ja a no poder emancipar-te sinó que a més fan que la teva expectativa de futur es trobi molt per sota de persones infinitament menys qualificades que tu? Això és manca d'excel·lència en el sistema! Així, qualsevol amb dos dits de front marxarà de Catalunya buscant una vida millor! Serem la generació dels emigrants doctorats…

El talent de casa nostra se'n va i mentrestant nosaltres ens centrem a convalidar titulats estrangers, omplir els nostres hospitals amb metges d'importació privant joves d'excel·lent formació, amb vocació i empenta, a fer realitat el seu somni de servir la societat.

Mentrestant, el govern volia subvencionar quatre galifardeus per un plat de llenties. M'avergonyeix quan es promociona la vagància, l'apatia i la manca d'il·lusió. Nosaltres volem poder créixer a Catalunya i fer-ho com a catalans. No puc deixar de sentir una immensa tristesa quan un dels meus companys marxa a l'estranger a estudiar o a treballar sense ànim de retornar algun dia. Així, ens empobrim com a nació. Al capdavall la nació és la persona i de les persones depèn que un dia Catalunya pugui tornar a ser rica, plena i sobirana. Sense el talent, sense l'empenta i la tenacitat dels joves que un dia serem Catalunya no quedarà res per què lluitar, tindrem un tros de terra sense ànima i el que no han aconseguit segles de violència i negació de la nostra identitat s'aconseguirà per la dissolució del temps i la manca de valors i referents.

Els joves necessitem que no se'ns vegi com el problema, sinó com la solució. Cal que recuperem l'empenta i la voluntat de ser que, a consciència, discretament però de manera implacable, ens han volgut negar.

Cordialment, 

Jordi

Article publicat a El Punt el dia 1 de desembre de 2010

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt"

"A en Pasqual Maragall, me l'estimo molt", deia el Conseller Nadal ahir en ser preguntat per l'entrevista de l'expresident a la revista MésCat, en què deia que ara tocava un govern d'Artur Mas. Inevitablement m'ha vingut al cap la imatge de Judes quan, a l'Hort de les Oliveres entregava amb un petó a la galta a Jesús per ser crucificat. Això és, més o menys, el que devia apreciar Pasqual Maragall quan els seus, entre ells s'hi devia comptar Joaquim Nadal, van deixar-lo a la sort del PSOE-C encapçalat per José Montilla, amb l'afany de purgar, com ha aconseguit, el que restava del socialisme català.

Per això em semblen grotesques aquestes paraules, allunyades d'un afecte personal, des d'una tribuna pública.

Alguns fa temps que han oblidat què és la política

La política (πολιτική), des dels seus origens, s'acota a la finalitat última d'aconseguir el bé o l'interès general. En altres paraules, i com l'entenem molts i com hauria de ser entesa per tothom, la política tracta de treballar pel poble i per al seu benestar. 

Alguns senyors, que ja fa tems que ronden per l'ombra però que recentment han sortit a la llum fustiguejats per la justícia, han entès la política com l'entenien els reis absolutistes com Lluís XIV. Ningú qüestiona que la gestió del seu imperi i de la corona de França va ser brillant. Al marge, menystenia el poble i l'estrenyia amb impostos abusius que feien que, al costat de la sumptuositat de Versalles mantinguda pels pagesos i contribuents, aquest s'haguéssin d'alimentar de deixalles i males herbes. El Rei se servia del poble i el governava. Aquests mateixos senyors, que ja fa massa temps que protagonitzen portades i que fan mal a gent que treballa de debó pel país, no devien conèixer que després va venir un rei, Frederic el Gran de Prússia, que va recuperar la tradició dels governants de les antigues democràcies gregues i va afirmar per primera vegada en molts anys que se sentia el principal servidor, i fins i tot servent, del poble.

Salvant la distància, si un rei absolutista, que pràcticament gaudia d'omnipotència en la seva voluntat sobre els seus súbdits va poder reconèixer que n'era un servidor i va governar sota aquesta màxima, perquè avui hem de reconèixer com a governants alguns que des de la seva modèstia volen actuar com el Rei Sol i servir-se del poble per viure amb sumptuositat? No apelo al vot de pobresa, ja que la responsabilitat i el treball ha de ser degudament recompensada, però si volem que la gent deixi de fer escarafalls en sentir l'arrel "política" potser hauríem de vetllar perquè a qui donem entre tots el poder sigui realment servent dels ciutadants. I qui en traeixi la responsabilitat i sentit de l'elecció sigui degudament jutjat.

Quan l'estat va en contra de l'opinió popular

Les enquestes ho han constatat. Fa temps que era sabut, però es deia amb la boca petita. La mesura de l'Ajuntament de Vic ha posat de manifest que, d'una manera àmplia, l'opinió popular es mostra partidària de polítiques més restrictives quant a la immigració. O dit planament: es mostra contrària a la benevolença administrativa amb la immigració. Alguns diran, agosaradament, que la societat és xenòfoba.